La reunió del diumenge 14 de
Juliol, al Dr. Centena es va iniciar amb una discussió extensa i caracteritzada
per un empat de posicions respecte a la necessitat d’escollir un gènere
cinematogràfic pel visionat de les següents sessions. Diverses opinions
apuntaven de manera presencial i a través de les noves tecnologies, cosa que
amenitzava el diàleg amb una constant banda sonora de musiquetes i vibracions
vàries. No en vam acabar de treure l’aigua clara...almenys jo, crispetera
oficial. Ja que el que diu el Presi sol anar a missa.
Aquell vespre es van
proposar cinc pel·lícules, una per a cada un dels assistents, ja que tres dels
membres del club van decidir allargar el seu cap de setmana:
- Los puentes de Madison (Clint Eastwood). 1995
- Belleza robada
(Bernardo Bertolucci). 1996
- El club de la lucha (David Fincher).
1999
- Mogambo (John Ford). 1953
- Belle époque (Fernando
Trueba). 1992
A través de la ja
oficialitzada votació on-line i per desencís de l’únic mascle present a la
reunió, el qual també és l’amo del terreny, va vèncer Belle Époque. Pel·lícula
que no havíem vist dues de les integrants de la sessió i, molt ben presentada
per a la Cinquena la qual va expressar, i cito textualment: “Apareix un polvo
impressionant de l’Ariadna Gil”.
Així que vam gaudir
d’aquesta distreta producció, situada històricament pels voltants dels anys 30
i protagonitzada per un jovencell Jorge Sanz, que acompanyat de quatre belleses
del cinema espanyol, ben dispars entre elles i també molt jovencelles li fan
passar el millor estiu de la seva vida. Oferint-nos a nosaltres unes escenes de
sexe apassionat i passional, amb enamoraments inclosos mentre l’Espanya del seu
voltant es revolucionava per aconseguir la II República.
Un planter d’actors
impressionants donen a Belle Époque la força i el caràcter, així com les notes
d’humor, per arribar ser una pel·lícula costumbrista capaç d’obtenir l’Oscar a
la millor pel·lícula de parla no anglesa i guanyadora de nou premis Goya, dels
quals en va obtenir 14 nominacions.
A.D. (Crispetera)
La pel.lícula s'hauria de dir "4 mujeres y un destino". Així em trobava jo davant de la pantalla. Però res del que li succeí a en Jorge Sanz em va passar a mi. Jorge Sanz 4, the president 0. Tant de bò la vida fos com a les pelis!!
ResponEliminaNo sé si el temps li ha passat bé o malament al film, però el recordo estiuenc i melangiós i el nou sisitema de gènere a setmana previa em sembla poc emocionat. dic Diegu
ResponEliminaDic_K Tracy que aquesta crònica m'ha fet reviure amb eròtica fruïció el fulgor del "cachondeo" estival utòpic, que la pel.lícula hem va transemtre aquell llunyà 1993 (1992) semblava ahir! Uff, va dir ell!
ResponElimina