La vesprada al Rector Centena comença amb retards i
amb votacions online per avançar quin
film guanya. Sembla que avui no hi ha pressa per la presa de decisions…Els
candidats proposats són:
- El buscavidas; Robert Rossen (1961)
- A sang freda; Richard Brooks (1967)
- The Commitments; Alan Parker (1991)
- Habana; Sydney Pollack (1990)
- Thelma & Louise; Ridley Scout
(1991)
- Blow Up; Micheangelo Antonioni (1966)
Ens movem entre les dècades dels 60’ i 90’, però l’empat
és clar : The Commitments o Thelma & Louise. Després d’algunes
deliveracions a l’estil 12 hombres sin
piedad, amb la possibilitat descartada per l’honorable en discòrdia amb
ressaca de timba d’un desempat d’una membre (no conxorxada!) no present a la
vetllada cinematogràfica, finalment guanya per unanimitat, amb el vot regalat de l’honorable, Thelma & Louise. En
aquest cas l’eufòria és visible pel què fa a les fèmines del grup, i no perquè
la pel.lícula escollida parli, entre moltes d’altres coses, de dues dones que juntes
inicien un viatge alliberador per allunyar-se de les frustracions i
maltractaments, sinó perquè és una gran pel.lícula, una road movie feminista
(no malinterpretem el concepte, si-us-plau!), amb una de les millors B.S.O. de
la història del cine: Hans Zimmer(man).
Pel.lícula injustament menysvalorada de Ridley Scott,
sobretot a EE.UU i cito: “Más allá de su elegante
factura y su -muy entretenida- historia, el éxito de este drama sobre dos
mujeres que se rebelan contra los hombres por una vía sin salida se benefició
de la intrascendente polémica mediática que hizo verter ríos de tinta en su
estreno, tanto por el tono feminista recalcitrante de su argumento como por el
mensaje violento de algunas de sus propuestas. Obtuvo buenas críticas a ambos
lados del Atlántico, y en lo que se refiere a su taquilla, en Europa funcionó
mucho mejor que en USA -donde apenas consiguió ser la 27ª película con mayor
recaudación del año-. Por lo demás, se llevó el Oscar al mejor guión original,
pero sus dos protagonistas -Geena Davis y Susan Sarandon- vieron cómo Jodie
Foster les arrebataba el Oscar por enfrentarse a un caníbal -eso sí, mucho más
fascinante y educado que cualquiera de los hombres que aparecen en "Thelma
& Louise"-. (Pablo Kurt: FILMAFFINITY).
No tots el homes aquí són uns cretins, ni ha
un (només un) que les enten i les intenta salvar, de la cadena d’errors, o no,
i del destí, on desemboca en un camí
sense sortida, però alhora un viatge ple d’emocions, transformacions, canvis de
papers, desesperació i aixecar-se de nou per continuar, sobreviure i tornar-se
violentes, perquè el món on viuen les acaba portant a aquest espiral de
justícia. Moments ensucrats, per mi, ni un, no hi falta ni hi sobra res: això
si, el polvo podria ser més explícit o més llarg, però quan la vaig veure als
12 anys, ja cremava la insinuació, i un Brad Pitt joveníssim i seductor amb uns
pectorals de tela marinera, que ens va seduir a totes... i tots?
I cito perquè no pot ser expressat millor:
“Existen
muchas road movie. Una de las más conocidas, si
dejamos de lado la famosa Bonnie and Clyde, es Thelma y Louise. Esta película es una de las
más recordadas del género y de las llamadas películas para mujeres. Una solemne estupidez porque
el cine es universal, aunque aún nos movemos separando las cosas de chicas y
chicos.
Thelma y Louise, es una auténtica road movie, no sólo porque la práctica
totalidad de la misma transcurre en la carretera sino porque sus protagonistas,
a lo largo de esa ruta que emprenden, van a experimentar una evolución personal
que se va palpando a medidas que avanzan kilómetros en ese viaje hacia ninguna
parte.
La película de Ridley Scott se ha llegado a considerar una obra de culto. Cierto es que en Europa
tuvo una mayor aceptación que en los Estados Unidos, pero con el tiempo cada
cosa va ocupando su propio lugar y ni es una obra singularmente extraordinaria,
ni es abominable y ramplona como algunos han llegado a afirmar. Thelma y Louis es una historia sobre la
amistad, sobre la superación de las dificultades, sobre las decisiones
definitivas, sobre los cambios inesperados. Para ello, el director, se valió de
dos actrices excelentísimas que llenan la pantalla con su actuación
convirtiendo al resto de personaje, los masculinos, en meros elementos que les
permiten, a ellas dos, transitar desde el abatimiento, el aburrimiento, la
soledad y la incomprensión, a un estado personal de plenitud, fortaleza y
valentía que les ayuda a mirar hacia delante.”
Excel.lentísima interpretació de Susan
Sarandon i Geena Davies, els jocs de mirades que traspúen i insinuen unes
emocions molt fortes, en moments abatudes, enèrgiques, pletòriques, dubitativa
i ingènua Thelma, lliures! S’acaben intoxicant d’un paisatge, una paisatge
impressionantment obert que s’acaba ficant dins els seus cossos, mica en mica,
que finalment acabarà sent la seva tomba, la seva petjada, la seva llibertat.
L’excel.lent banda sonora de Hans Zimmer
(compositor també de Wonderland, L’últim Emperador, París, Texas, Rain Man i Tot passejant a Miss Daisy, entre d’altres)
ens enmbolcalla en una atmòsfera d’emocions a flor de pell. No em canso mai d’escoltar-la
i de deixar anar algunes llàgrimes.
En fi, més enllà d’aliens i replicants, aquí
teniu una pel.lícula que no morirà mai, i que perdurarà en les nostres
memòries.
C.D.
)
