dimecres, 25 de juliol del 2012

10è Acte (Muerte entre las flores)




En aquesta sessió del club el gènere cinematogràfic estava escollit per endavant, es tractava de cine negre. Les pel·lícules presentades eren:
- Kansas city (AM)
- Atraco perfecto (TR)
- El crepúsculo de los dioses / El halcón maltés (OD)
- Muerte entre las flores (XG)

El film escollit va ser Muerte entre la flores, dirigit pels germans Coen. Pel·lícula de l’any 1990 dins de les categories de cine negre, drama i gàngsters.

Per a més detall consultar el següent enllaç:

Tot i l’enrabassat inici la pel·lícula va agradar. Menció especial a l’escena del tiroteig: trepidant, fascinant, fins i tot hilarant!

En acabar la projecció cal destacar la discussió mantinguda pels membres sobre el sentiment impulsor del protagonsita: amor o amistat.

La vetllada va ser totalment dominada pel poder de la pipa. Llarga vida a la pipa!

El Tresorer

dilluns, 23 de juliol del 2012

9è acte (Belle Epoque)




La reunió del diumenge 14 de Juliol, al Dr. Centena es va iniciar amb una discussió extensa i caracteritzada per un empat de posicions respecte a la necessitat d’escollir un gènere cinematogràfic pel visionat de les següents sessions. Diverses opinions apuntaven de manera presencial i a través de les noves tecnologies, cosa que amenitzava el diàleg amb una constant banda sonora de musiquetes i vibracions vàries. No en vam acabar de treure l’aigua clara...almenys jo, crispetera oficial. Ja que el que diu el Presi sol anar a missa.

Aquell vespre es van proposar cinc pel·lícules, una per a cada un dels assistents, ja que tres dels membres del club van decidir allargar el seu cap de setmana:

- Los puentes de Madison (Clint Eastwood). 1995
- Belleza robada (Bernardo Bertolucci). 1996
- El club de la lucha (David Fincher). 1999
- Mogambo (John Ford). 1953
- Belle époque (Fernando Trueba). 1992

A través de la ja oficialitzada votació on-line i per desencís de l’únic mascle present a la reunió, el qual també és l’amo del terreny, va vèncer Belle Époque. Pel·lícula que no havíem vist dues de les integrants de la sessió i, molt ben presentada per a la Cinquena la qual va expressar, i cito textualment: “Apareix un polvo impressionant de l’Ariadna Gil”.

Així que vam gaudir d’aquesta distreta producció, situada històricament pels voltants dels anys 30 i protagonitzada per un jovencell Jorge Sanz, que acompanyat de quatre belleses del cinema espanyol, ben dispars entre elles i també molt jovencelles li fan passar el millor estiu de la seva vida. Oferint-nos a nosaltres unes escenes de sexe apassionat i passional, amb enamoraments inclosos mentre l’Espanya del seu voltant es revolucionava per aconseguir la II República.

Un planter d’actors impressionants donen a Belle Époque la força i el caràcter, així com les notes d’humor, per arribar ser una pel·lícula costumbrista capaç d’obtenir l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i guanyadora de nou premis Goya, dels quals en va obtenir 14 nominacions.

A.D. (Crispetera)



dilluns, 9 de juliol del 2012

8è Acte (Thelma & Louise)



La vesprada al Rector Centena comença amb retards i amb  votacions online per avançar quin film guanya. Sembla que avui no hi ha pressa per la presa de decisions…Els candidats proposats són:

-       El buscavidas; Robert Rossen (1961)
-       A sang freda; Richard Brooks (1967)
-       The Commitments; Alan Parker (1991)
-       Habana; Sydney Pollack (1990)
-       Thelma & Louise; Ridley Scout (1991)
-       Blow Up; Micheangelo Antonioni (1966)

Ens movem entre les dècades dels 60’ i 90’, però l’empat és clar : The Commitments o Thelma & Louise. Després d’algunes deliveracions a l’estil 12 hombres sin piedad, amb la possibilitat descartada per l’honorable en discòrdia amb ressaca de timba d’un desempat d’una membre (no conxorxada!) no present a la vetllada cinematogràfica, finalment guanya per unanimitat, amb el vot  regalat de l’honorable, Thelma & Louise. En aquest cas l’eufòria és visible pel què fa a les fèmines del grup, i no perquè la pel.lícula escollida parli, entre moltes d’altres coses, de dues dones que juntes inicien un viatge alliberador per allunyar-se de les frustracions i maltractaments, sinó perquè és una gran pel.lícula, una road movie feminista (no malinterpretem el concepte, si-us-plau!), amb una de les millors B.S.O. de la història del cine: Hans Zimmer(man).

Pel.lícula injustament menysvalorada de Ridley Scott, sobretot a EE.UU  i cito: “Más allá de su elegante factura y su -muy entretenida- historia, el éxito de este drama sobre dos mujeres que se rebelan contra los hombres por una vía sin salida se benefició de la intrascendente polémica mediática que hizo verter ríos de tinta en su estreno, tanto por el tono feminista recalcitrante de su argumento como por el mensaje violento de algunas de sus propuestas. Obtuvo buenas críticas a ambos lados del Atlántico, y en lo que se refiere a su taquilla, en Europa funcionó mucho mejor que en USA -donde apenas consiguió ser la 27ª película con mayor recaudación del año-. Por lo demás, se llevó el Oscar al mejor guión original, pero sus dos protagonistas -Geena Davis y Susan Sarandon- vieron cómo Jodie Foster les arrebataba el Oscar por enfrentarse a un caníbal -eso sí, mucho más fascinante y educado que cualquiera de los hombres que aparecen en "Thelma & Louise"-. (Pablo Kurt: FILMAFFINITY).

No tots el homes aquí són uns cretins, ni ha un (només un) que les enten i les intenta salvar, de la cadena d’errors, o no, i del destí,  on desemboca en un camí sense sortida, però alhora un viatge ple d’emocions, transformacions, canvis de papers, desesperació i aixecar-se de nou per continuar, sobreviure i tornar-se violentes, perquè el món on viuen les acaba portant a aquest espiral de justícia. Moments ensucrats, per mi, ni un, no hi falta ni hi sobra res: això si, el polvo podria ser més explícit o més llarg, però quan la vaig veure als 12 anys, ja cremava la insinuació, i un Brad Pitt joveníssim i seductor amb uns pectorals de tela marinera, que ens va seduir a totes... i tots?

I cito perquè no pot ser expressat millor:

“Existen muchas road movie. Una de las más conocidas, si dejamos de lado la famosa Bonnie and Clyde, es Thelma y Louise. Esta película es una de las más recordadas del género y de las llamadas películas para mujeres. Una solemne estupidez porque el cine es universal, aunque aún nos movemos separando las cosas de chicas y chicos.
Thelma y Louise, es una auténtica road movie, no sólo porque la práctica totalidad de la misma transcurre en la carretera sino porque sus protagonistas, a lo largo de esa ruta que emprenden, van a experimentar una evolución personal que se va palpando a medidas que avanzan kilómetros en ese viaje hacia ninguna parte. La película de Ridley Scott se ha llegado a considerar una obra de culto. Cierto es que en Europa tuvo una mayor aceptación que en los Estados Unidos, pero con el tiempo cada cosa va ocupando su propio lugar y ni es una obra singularmente extraordinaria, ni es abominable y ramplona como algunos han llegado a afirmar. Thelma y Louis es una historia sobre la amistad, sobre la superación de las dificultades, sobre las decisiones definitivas, sobre los cambios inesperados. Para ello, el director, se valió de dos actrices excelentísimas que llenan la pantalla con su actuación convirtiendo al resto de personaje, los masculinos, en meros elementos que les permiten, a ellas dos, transitar desde el abatimiento, el aburrimiento, la soledad y la incomprensión, a un estado personal de plenitud, fortaleza y valentía que les ayuda a mirar hacia delante.”


Excel.lentísima interpretació de Susan Sarandon i Geena Davies, els jocs de mirades que traspúen i insinuen unes emocions molt fortes, en moments abatudes, enèrgiques, pletòriques, dubitativa i ingènua Thelma, lliures! S’acaben intoxicant d’un paisatge, una paisatge impressionantment obert que s’acaba ficant dins els seus cossos, mica en mica, que finalment acabarà sent la seva tomba, la seva petjada, la seva llibertat.

L’excel.lent banda sonora de Hans Zimmer (compositor també de Wonderland, L’últim Emperador, París, Texas, Rain Man i Tot passejant a Miss Daisy, entre d’altres) ens enmbolcalla en una atmòsfera d’emocions a flor de pell. No em canso mai d’escoltar-la i de deixar anar algunes llàgrimes.

En fi, més enllà d’aliens i replicants, aquí teniu una pel.lícula que no morirà mai, i que perdurarà en les nostres memòries.

C.D.

















diumenge, 8 de juliol del 2012

7è Acte (Singing in the rain)


Divendres 29 de juny, diada de sant Pere i sant Pau, va ser una sessió del Cineclub Cruising una mica especial…La vice-presidenta celebrava l’edat de Cristu i, com a regal del club i dels seus memebres, va poder triar la pel.lícula de la setmana! El gènere era clar des del principi; no podia ser altra cosa que un musical. Hi havia tres candidates d’alt nivell: Grease (que per sorpresa de tots no havia vist el presentador!), Sonrisas y lágrimas (que no havia vist el President!) i Singing in the rain (que havia vist tothom però que ningú semblava tenir molt present, exceptuant, és clar, la vice-presidenta!!). No hi va haver lloc a discusions quan vem adonar-nos que només en teníem una de les tres. Ja estava decidit i més que sentenciat: aquella era la nit d’un dels musicals més emblemàtics de la història del cinema: cantaríem sota la pluja tots plegats!!!!

La vice-presidenta, encantada amb la vetllada, no parava de cantar alhora que movia els braços estil gallineta de corral. Les pizzes sortien i entraven del forn a càrrec del nostre presi i la música i la dansa començaven a omplir la sala del Rector Centena.
“Moises to poises is touses a roses”………
Els comentaris finals van ser variats: el presi, sempre amb aquest esperit tant escrutador i analític que el caracteritza, va observar que la pel.lícula perdia pistonada en el moment abans del final, quan projecten la pel.lícula de “El caballero duelista” en format musical (i apareix la dona de verd amb cames infinites); el presentador , de tarannà menys científic, no va semblar estar-hi del tot d’acord i va apuntar que la pel.lícula en definitiva no deixa de ser “un gaudi pels sentits”. L’apuntadora (??), T.R., m’ha confessat després que recordava que la pel.lícula era més rodona i que no li va semblar tant bona com s’esperava. La cinquena en concòrdia va semblar entusiasmada, sobretot en els números musicals. La resta van deixar-se emportar pels braços de Morfeu i van acabar sortint per potes….mala senyal?? És igual! El cas és que va ser una vetllada optimista com sempre passa quan a la pantalla surten homes i dones saltant, i girant. Baixant i pujant. Flotant i lliscant. Les endorfines acaben fent efecte dins i fora la pantalla!
Gràcies Club!!!

A.M.P.















diumenge, 1 de juliol del 2012

6è Acte (Històries de Philadelphia)


Hisórias de FIladéfia (1949) o Pecadora Equivocada, en la seva estrena a la Argentina. 

Clàssic de l'epoca daurada del Hollywood ancien. 
Oscars al millor actor: Jimmy Stewart i guió adaptat d'una peça teatral d'exit. 

Després d'afarrisada i no renyides votacions, i amb segón ple al quinze del CiForCruisen en plena post revetlla de Sant Joan o sia ple Sant Joan, després de socarrimar al microwave 4 tongades de crispetes, la Cinquena en Concòrdia tenir per privilegi de fidelitat copia en `paper del llistat del Dur Disc de Memoria dels Clàssics del Cinema, i jugar una estona llarga a qui a dirigit tal o qual pel.lícula, mentre els membres masculins de l'equip, enginyers en ambdos casos aconseguien passar d'mp3 a a cd normal i corrent, la banda onora de SHREK; per necessitats laborals i creativesde la nostra Pina Bausch particolier, i entre Plàcidos, Luchadores, Sonrisas y Lagrimas y altres perles de la Mola, el Clàssic The Philadelhia Story ens va reunir als 6 als sofàs. 

Vam disfrutar de sofisticas, enginyosos, irònics i casutics diàlegs plens de mordaçitat i aparent lluita de sexes, per adonar-nos que tot i aparentment feminista, la masculinitat seguia regint en l'artistocràcia de la Costa Est de l'època. 
Encantades i encantats vam quedar amb la gran comedien Katerien Hepburn, y la borratxera inteligent d'en Hitchcok Musse (l'Stewart), i l'elegàcia y el play-Boyeurisme de l'altre Hitchcock Muso (de la part més comico thriller festiva) Cary Grant, que aquí junt amb Holyday i La Fiera de Mi Niña ens regala una de les tres parelles romàntico caótiques amb la Hepburn més fascinatment divertides del clàssics holywoodians. 
Amb un vestuari ric en imaginació i llibertat capliar (sombrers de les fèmines em referisc) i on la protagonista, passa de Deesa Grega a Deesa Egipcia a Deesa Japonesa per cassarse amb una pamela al més pur estil La Casa de la Pradera. 

Encantats amb l'alegria i l'esperança amorosa que ens dóna la pel.lícula vam marxar, i a tots agradà, menys a al Sisè en Covocatória, Tresorer i enginyer d'es grup. 

Visca la Comedia i Visca Valtr@s!

The Presenter R.R.






4rt Acte (Pepi, Lucy y Boom, y otras chicas del montoon)



Tercera giornatta del Cine Forum, amb asistència d'en Presi, La Vice i la Cinquena en Concòrdia, i crispetes de secà.
Primera pel.lícula d'en Pedro Almódovar. Rodada al llarg de tot el 1979, any de naixença de moltes membres del cineforum, però estrenada un any després.
Pel.lícula de guerrilla, llibertaria i punki, fa bandera de la llibertat sexual, la anacrònia i lllibertat en les tècniques cinematogràfiques i unes trames politicament incorrectes que per la seva naturalitat expositiva enbolcallen d'una aura de naïficitat el conjunt que fa que tot i l'amateurisme que segueix sent un dels seus primers pilars, aquest fa que 33 anys després segueixi sent fresca, esbojarrada i una clara riallada i butifarra(da) al conservadurisme dels 50 anys de l'anterior règim franquista.
Ara mateix, la menor Olvido Gara, la Boom, és una de les més veteranes estrelles del Pop pari, i nova estrella de la telerealitat televisiva amb son marit, oervi fan Mario Vaquerizo, i si ja en la opera prima d'Almodóvar, molts interiors es rodaren a casa l'adolescent cantant de Kaka de Lux, ara la casa del matrimoni, s'ha convertit en un dels platós sinó el plató, més kitcsh, frívol i divertit del cada cop més tristoi i repetitiu panorama televisiu de l'interior de la peninusla ibèrica.
Los Amantes Pasajeros, propera pel.lúclua del manchec, recupera Cecilia Roth com a gran icona de les seves esbojarradas i mulipersonagístiques pelis primerenques, amb un relat al voltant de les llibertats sexuals, que esperem que recuperi la vena desfassada, iconoclasta, irónica i naïf dels seus inicis, per ajudar a passar aquesat crisis amb una mica més d'humor i rauxa.


Presenter R.R.