Us preguntareu què se n'ha fet del 4rt Acte. Doncs bé, està en procés. En mans d'un altre. Del presentador i guanyador del concurs "Película o prenda". Finalment el Club va ser un Club i tots els membres van aparéixer en escena. Membres masculins, membres femenins, alguns acompanyats de fotos i d'altres de sang... Finalment també, el critèri del president va contaminar els assistens davant d'una pel.lícula menystinguda, considerada pretensiosa i per sota de la resta d'obres del seu director. Però més enllà de la Janis Joplin, el Jimmy Hendrix, els Doors i les barricades, el Club es va fer un homenatge a si mateix i vam escollir somiar. I sense adonar-nos-en compte ens vam veure dins d'una pel.lícula de cine sobre el cine, dins d'un pel.lícula de cine amb preguntes sobre cine, dins d'una pel.lícula de cine sobre política, filosofía, sexe, virginitat, adolescència... sobre el xoc cultural de l'Amèrica del Mathew i la França de l'Elisabeth i el Teo. Buster Keaton o Chalres Chaplin? Jimmy Hendrix o Eric Clapton? Teo o Mathew?
Amiga meva, Eva Green, perquè escollir entre en Teo o en Mathew si em pots tenir a mi deurien pensar tots els espectadors d'aquesta pel.lícula després de despullar-nos amb la teva bellesa? L'striptease més sensual que ha vist, i veurà en molt de temps el Club, va deixar a l'aire els millors pits de la història del Club (i comptem amb el veredicte d'una experta en pits). Mugrons de tamany inexplorable que acompanyats de guants a lo Gilda amb set de vendetta i fons negre es convertien en part de la Venus de Milo. Petons a la llum de les espelmes que encenen cabells amb foc apagats a quatre mans com si d'un Manils es tractés,...
Estimats membres del Club, gràcies per haver vingut, gràcies per haver omplert la sala, gràcies per haver-vos atrevit a somiar. Però sincerament, crec que la pel.lícula va sobre el creixement. Sobre l'abandonament de la seguretat. Sobre la separació. Sobre la dependència emocional que tenim amb el nostre entorn, amb el nostre passat. Sobre l'alliberament. Sobre el trencament de les cadenes. Fingia estar encadenada i realment ho estava. Siamesament encadenada. Sobre les primeres vegades. Sobre la por. La solitud. El salt al buit...
Però sobretot és una pel.lícula que va sobre el cinema i per tant, ens posarem d'acord ràpidament si també dic que com que el cinema és l'art més gran que hi ha perquè inclou tots els altres, doncs ningú es pot queixar.
Visca la Cinematheque Française! Visca el CCC!
Us deixo amb les paraules introductòries de la pel.lícula:
La primera vez que vi una película en la Cinematheque Française pense que solo los franceses montarían una sala de cinema en un
palacio. La película era “Corredor sin retorno” de Sam Fuller. Sus imágenes tenían tanta fuerza
que te hipnotizaban. Yo tenia 20 años. Estábamos a finales de los 60 y habia
venido a París un año para estudiar francés. Fue aquí donde me eduqué de
verdad. Me convertí en un miembro de lo que en aquellos tiempos se consideraba
una masoneria. La masoneria de los cinéfilos. Los llamados: fanáticos del cine.
Yo era uno de esos insaciables. De los que se sentaban lo más cerca de la
pantalla. ¿Por qué nos sentábamos tan cerca? Quizás porqué queríamos ser los
primeros en recibir las imágenes, cuando aún estaban frescas, nuevas, antes de
atravesar las filas a nuestras espaldas. Antes de que tuvieran que pasar de
fila en fila, de espectador en espectador, hasta que gastadas, de segunda mano,
con el tamaño de un sello de correos regresaran a la cabina del operador.
Aunque quizás la pantalla actuara como pantalla… protegiéndonos del mundo.
C.K.
PD: Us deixo, algunes imatges dels diferents cartells de la pel.lícula en funció dels països...
