Tema:
Bright Star - La flor de mi secreto - Amic /Amat
(escrito sobre una página blanca de los Poemas de
Shakespeare)
Si firme y constante fuera yo, brillante estrella, como tú,
no viviría en brillo solitario suspendido en la noche
y observando, con párpados eternamente abiertos,
como paciente e insomne ermitaño de la Naturaleza,
las agitadas aguas que en su sagrado empeño
purifican las humanas costas de la tierra,
ni miraría la suave máscara de la tierra,
recién caída de los montes y los páramos;
no, aunque constante e inmutable,
reclinado sobre el pecho maduro de mi amada,
sintiendo por siempre su dulce vaivén,
despierto para siempre en dulce inquietud,
callado, para escuchar en silencio su dulce respirar
y así vivir siempre --o morir en el desmayo
Bright star, would I were stedfast as thou art
Not in lone splendour hung aloft the night
And watching, with eternal lids apart,
Like nature's patient, sleepless Eremite,
The moving waters at their priestlike task
Of pure ablution round earth's human shores,
Or gazing on the new soft-fallen mask
Of snow upon the mountains and the moors--
No--yet still stedfast, still unchangeable,
Pillow'd upon my fair love's ripening breast,
To feel for ever its soft fall and swell,
Awake for ever in a sweet unrest,
Still, still to hear her tender-taken breath,
And so live ever--or else swoon to death.
Brillante estrella, si fuera constante como tú—
no en el solitario esplendor que cuelga en lo alto a la
noche
y atento, con párpados siempre abiertos,
como es paciente la naturaleza, Eremita insomne,
las aguas fluyendo en su tarea hierática
de pura ablución entre de las costas terrenales,
u observando la flamante máscara de nieve
cayendo delicada sobre las montañas y los páramos—
no— sino aún constante, aún inmutable,
recostado sobre el pecho floreciente de mi bella amada,
despierto para siempre en dulce inquietud,
quieto, quieto para escuchar su tierna respiración,
y entonces vivir así eternamente o disolverme en la muerte.
De John Keats, Poems, Dodo Press, Gloucestershire, 2007
Versión © Silvia Camerotto
“Nos encontramos con un póster que en un principio tiene más
facilidad para conectar con el público femenino, ya que desde su propia
composición se está rindiendo un tributo a las portadas de novela rosa, un
género romántico más ligado al consumo literario de las personas de dicho género. Tan
sólo con esto, Almodóvar da pistas de la temática de la película que, una
vez más, se apoya en el universo de las mujeres, en sus sentimientos, sus
preocupaciones y su psique. El contenido textual está resuelto con los tipos de letra
romana y de escritura, una tipografía caligráfica que fácilmente se relaciona con
el romanticismo que se le exige a las tan femeninas novelas rosas, punto de
partida argumental de la
película. La ocupación total de los textos es del 18,3%, de
los cuales una tercera parte se destina al título, mientras que tanto el resto de
textos como la frase publicitaria se sitúan respectivamente en la parte inferior y superior
del mismo. Como toque diferenciador respecto del diseño del resto de
carteles de Almodóvar cabe mencionar la línea base de los textos principales por seguir
éstos un trazo direccional inclinado y ascendente.
El guión de la película queda claramente reflejado en el
elemento gráfico que, diseñado a modo de collage, atrae y mantiene la
atención del espectador. Transmite los sentimientos de amor y pasión a través de las
rosas que, agrupadas, delimitan la forma de un corazón y del personaje de una
escritora inicialmente de literatura romántica que únicamente logra idear historias
oscuras, de aquí surge la idea de la silueta en negro de una mujer mecanografiando.
Aprovechando el silueteado en negro también se consigue remarcar el hecho de
ocultar la identidad de la escritora que, como en la propia película, prefiere
esconder su verdadero nombre tras un pseudónimo.”
THE LEITMOTIF OF THE AESTHETICS OF PEDRO ALMODÓVAR ANALYZED
THROUGH THE CARTELÍSTICA OF HIS WORK
MARÍA TABUENCA BENGOA
“‘…la ausencia y presencia de feminidad se expresa en La
flor de mi secreto mediante la contraposición entre Paco y Ángel. Paco es una fuerza opresiva que impide a Leo moverse con
libertad. Los botines del principio funcionan como metáfora de esta situación.
Almodóvar utiliza también otras metáforas visuales que recuerdan las rejas de una
celda y que le sirven para marcar la presencia de Paco en la vida de Leo. Si hablan por
teléfono, vemos la imagen de Leo a través de las rejillas del respaldo de una silla. Y cuando
por fin se encuentran los dos, vemos el abrazo a través del cristal enmarcado de la puerta
del comedor y cómo la cabeza de él sobresale por encima de la de ella y las
imágenes de ambos se fragmentan. Esta imagen hay que contrastarla con el encuentro entre Leo
y Ángel en la redacción de
El País. También vemos el encuentro a través de un cristal,
pero esta vez sin marco (sin rejas). Igualmente, gracias a que ambos son de altura
similar, podemos observar cómo sus reflejos se funden en una sola imagen cuando se
encuentran en el cristal. Junto a esto hay que considerar que Ángel disfruta con la
lectura del género rosa.”
Fragmento del trabajo: “ Relevancia de la feminidad en la
identidad masculina”. Óscar PereiraZazo.
Department of Spanish Lenguage and Literature. University of
Nebraska. Lincoln. 2007.
“Tal como lo hicieron en el pasado Bette Davis, Joan
Crawford o Aurora Bautista, para citar un precedente directo de la actriz
española, es Marisa quien sostiene sus escenas, sean éstas brillantemente
escritas o no.
El escritor argentino Manuel Puig, en un ensayo poco
conocido y dedicado a Dolores del Río, comenta algo parecido sobre el trabajo
conjunto de la actriz mexicana con Raoul Walsh en los días del cine mudo.
Solamente un fanático impenitente como Puig pudo tener la
audacia de afirmar que la diva era tan o más autora de sus películas, como el
propio director. ¿Es Marisa Paredes autora de sus películas? ¿Se trata de una
teoría válida o es simplemente producto de la exaltación de un fanático
descarado?
"Pueden ser ambas cosas", responde la actriz,
indudablemente encantada con lo dicho por Puig.”
Alberto Servat/El Comercio de Lima/GDA | El Universal Domingo 19 de agosto de 2001
Josep M. Benet i Jornet
Testament
ESCENA 6
PROFESSOR: Sí, estic malalt. I tinc un regal per tu. Espera,
res de diners, cap ajut econòmic... Oblidem-ho. M’he excedit, proposant-ho. A
veure. Procuraré ser clar i ràpid, si te n’has d’anar. La qüestió és que estic
malalt i no tindria temps, potser, de tornar a escriure l’assaig.
NOI: No sé què dir. L’he destruït.
PROFESSOR: No et facis il·lusions. No ha passat res
irreparable. De moment, no. Has trencat el disquet que et vaig passar i has
destrossat l’ordinador que conté la memòria del llibre. Però... Quedava encara
un altre disquet. (El mostra.) Aquest disquet.
NOI: Ah. Ho celebro. He pecat d’ingenuïtat imaginant que
podria destruir la teva obra. Per sort.
PROFESSOR: Oh, encara pots. Ara sí. Només queda aquest
disquet. Cap més còpia. I aquí ve la meva proposta. Sospito que ja no ens
tornarem a veure. Encara que intenti convece’l del contrari, el meu amic no et
deixarà tornar a la facultat.
NOI: Ho sé.
PROFESSOR: Les classes s’han acabat. El seminari de
literatura medieval s’ha acabat. Et trobaré a faltar.
NOI: També trobaré a faltar les classes.
PROFESSOR: I fora de la facultat tampoc no ens veurem. No hi
ha motiu. Ramon Llull s’ha acabat. L’amic i l’amat s’han acabat.
NOI: Bé, què hi farem
PROFESSOR: Per cert... A risc de repetir-me, com que és la
darrera vegada, m’atreviré a suggerir-te que un dia tinguis un fill. No em
faràs cas, però aquí queda. I després..., anem al gra. Vull fer-te una mena de
regal. I hauràs d’acceptar-me’l. Per això t’he fet venir, en realitat. El
disquet. Te’l regalo. Un galdós regal, ja ho sé. Fes-ne el que vulguis.
NOI: No. No l’accepto. No.
PROFESSOR: Pren-lo.
NOI: No! Què n’he de fer, d’això? No!
PROFESSOR: És per tu.
NOI: És pel teu amic, o per qui sigui. Per algú que editi el
llibre i totes aquestes comèdies! Jo no en puc fer res, no m’interessa, no en
vull ser responsable!
PROFESSOR: El meu desig és que te’l quedis tu. Ni el meu
amic ni cap editor. Tu. I que li donis el destí que vulguis.
NOI: Ni parlar-ne! Com se t’acut?
PROFESSOR: És teu. Les meves elucubracions, les que més
estimo, les que no t’agraden a tu i no agraden al meu amic perquè parlen de
salvació, totes aquestes ridiculeses, les vull a les teves mans. Te les lliuro.
NOI: Per què ho fas? Per què? És perquè m’estimes? Tant,
m’estimes?
PROFESSOR: Em faig la il·lusió que ets el meu fill.
NOI: Ni tu tens fill ni jo tinc pare! El meu pare era un
torracollons! Un pallasso patètic! Pares, fills, no saps pensar en res més? El
meu pare! El meu pare era un zero! Zero! Va morir com havia de morir! Està
oblidat! Tu te’n recordes de les escombraries que vas llençar ahir? Jo no me’n
recordo del meu pare!
PROFESSOR: L’estimes. Sempre l’has estimat. Et dol la seva
mort i et dol no haver-te pogut agafar mai a les seves estúpides creences. Et
va doldre tant que fracassés, que no tingués raó...! No t’has agafat mai més a
res. Ell creia possible tirar endavant, d’alguna manera. És això, no? Jo crec
en molt menys. (Pausa.) T’estimo tant com tu has estimat el teu pare. (Pausa.)
El disquet és teu.
Josep M. Benet i Jornet, Testament. Col·lecció El Galliner.
Barcelona: Edicions 62, p. 72-74.
“In exploring the notion of personal legacy, the longing to
bequeath something lasting after death, Ventura Pons's impassioned movie
''Amic/Amat'' (''Friend'') goes where no film has gone before. This prickly
psycho-sexual bramble bush of a movie, which opens the 16-film series
''Instituto Cervantes Spanish Cinema Now'' at the Walter Reade Theater today,
focuses on a portly middle-aged gay professor of medieval literature who is
dying of an unidentified illness and putting his life in order before carrying
out an assisted suicide.(…)
As the film's wistful middle-aged characters contemplate the
choices being made by the younger generation, the movie becomes a piercing
examination of intergenerational values: the reckless, angry impetuosity of
youth versus the sadness of middle age.
It is the first of six films to be shown in the series by
the Catalan director, who is one of the leading lights of contemporary Spanish
cinema. This mini-retrospective of Mr. Pons's work should help dispel the
notion that Spanish cinema begins and ends with Pedro Almodovar. “
Homage to a Catalan's Storytelling_By STEPHEN
HOLDEN_Published: December 10, 1999
L’escriptura ens ha conquerit o bé -hi- és des que -hi- som.
Diumenge passat a la seu dels Cine-CruiSBDsers no fóu sols
una grafia, llengua, mà, gènere, estil o forma escrita la vençedora, sinó que
acabá en Menage a Trois o 2ues a 4uartet i 1na en 3rio en 1na tarda/nit i 1na
nit a 2ues llars diferents.
(exponencial_ment al 3res) : Poesia (BS), Novel.la(LFdmS), Assaig (A/A).
El tema de la setmana era l’acte i/o professió d’escriure en
la diègesis de la peça proposada, així és com dia i mig després de la festa
d’aniversari de la 5ªinquenaenConCORdia, experiència cinètica feta Palimpsest
Manilià com a Regal i Joc de les Pel.ícules en Mímica perquè la Secreta…Mangui
deixà de parlar Oralment, ens trobarem 4uatre de les/els membres del grup a la
seu 1rimera del club cinèfil al carreRector Centena.
Es presentaren: Annonymus, Amic/Amat, The Naked Lunch, La
Flor de Mi Secreto, Ficció i Bright Star.
Potser no per casualitat totes les copies provenien de les
biblioteques de la nostra vila natal o de treballadores en les mateixes i
membres del club, 5ªeC i SªM
Així doncs començarem amb la guanyadora i seguirem veient
les que empataren en segona posició: BS_LFdmS_A/A, de la llengua británica a la
catalana passant per Madrid.
Bright Star(2009), de la directora neozelandesa Jane Campion
narra Amor i la mort del poeta irlandés
John Keats (Londres, 31 d'octubre de 1795 - Roma, 23 de febrer de 1821) .
Familiaritzats -algunes o tots- en films previs de la
cineasta, El Piano al capdevant, ens va sorprendre el realisme de les imatges i
la qüotidianitat del retrat, la llibertat femenina, el matriarcat sencill i
sottovoce de la familia de la noia amor de Keats, la mare de la qual intrepreta
Kerry Fox, la poeta Janet Frame (citada per Leo a LFdmS) a An angel on my
table, segon film de la Campion. I també les interioritats de la vida dels
poetes britànics de l’època i la força, dinámica o interés social que
representaven dins la burgesia tan e la capítal com a provincies. Els passejos
complices de la protagonista amb sons germans, la petita i pelroja i l’espigat
preadolescent; o quan simplement es deixa acaronar els peus per la brisa de la
matinada estirada el seu llit els recordo sencills i tendres com les paraules
d’amor d’en Serrat xiuxiuejades.
A la SecreTaMa_gui i a servidor, ens fascinà la seva opera
prima Sweetie a la Expo de Sevilla el 92.I tot i decebrem en certa forma el
lirisme exagerat d’El Piano, em fascina
en el record pel mateix . Per aixó la história d’amor aquí mostrada, ens
deixà una mica freds, ni fu ni fà o ens va arribar l’estètica (el perfum) però
no el gust, potser al no gaudir-la en V.O hem perdut un dels encants de la
cinta, adès l’únic: la poesía recitada en l’original de Keats i la cadència que
segons diuen, la cineasta ha aconseguit copsar-hi. Pel record queden unes
serenes però apassionades interpretacions i una fotografía d’una càlida fredor
d’hivern_primavera allargat a l’infinit.
Entre tristos i decebuts, després de cruspir-nos una pizza,
varies birres, medicaments per la grip i les pertinents crispetes i fruits secs
barrejats, vam trucar a la MissVice i a MadamCrispetera per desempatar, com que
lo Tresorer anda in vacanzza no el voliem interrompre i al no comunicar amb cap
d’elles, s’imposà la majoria simple sobre el president el.lecte -i pare
fundador- i ens vam empassar per enèssima vegada nosaltres i primera nostru CK
President: La Flor de Mi Secreto(1995).
Amb l’acostumada alegría amb que normalment retrobem
qüalsevol perla o molusc(musclo) almodóvarià s’ens va fer la 1 i mitja de la
matinada sopant una quiche amb el kitsch
elegant, destilat, autoconscient i homenatges explícts o implícits en el text
fílmic, cites i referències a escriptores o films i a la propia obra del
cineasta, com el guió que la novel.lista que interpreta Marisa Paredes ,Leo,
descarta i roba el personatge interpretat per Joaquin Cortés i que suposadament
rodará Bigas Luna que part de la sinopsi de deu anys després desenvolupará a
Volver, o l’escena inicial amb en un terribe Jordi Mollà i una poc convincent
Manuela (Kitty Manver), que creará de nou Cecilia Roth a Todo sobre mi madre.
“Existe alguna posibilidad por pequeña que sea de salvar lo
nuestro?”
“No, ninguna”
Peró l’amistat no és només posible sinó palpable, tant a la
Flor com a Sabadell.
El retrat de familia femenina de Leo amb sa mare i germana
(excelses Chus Lampreave i Rossy de Palma) ens recorda el domini de l’autor en
descriure la gràcia, sorpres i la màgia
de les converses femenines qüotidianes i aquesta proximitat fa que el dolor de
la protagonista per l’amor perdut que la incapacita per escriure novel.la
amorosa, ens arribi amb capacitat d’empatia i emoció i la justa distància
gràcies al tractament estètic i humor fí
, i ens fa gaudir aquest melodrama com l’evolució serena d’una antiga screwball
comedy sofisticada .
Primera colaboració amb el des d’aleshores fecund creador de
la música de tots els seus films posteriors, Alberto Iglesias, autor del mágic
univers sonor dels films del basc Julio Medem , que trasllada a la paleta
tímbrica l’imbrincat univers visual i metafóric del cineasta, creant-se una
complicitat que ha esdevingut un colaboració d’una altura creativa fascinant.
Mr. Presi, content amb el 1er visionat del …Secreto (per
fí!), però gens alterat pel drama fílmic, gaudin-te tal com comedia per se
desencadenà un esclat emotiu i còmic en
la 5ªenConCORdia, defensora aquí i a ultramar de Tacones Lejanos, La Flor de
mi… (entre tantes altres) re_acció real
en performance íntima (grupal) i catártica que resum les tensions vivencials de
la historia narrada.
Davant la insistència del President en la importantíssima
revisió d’ Amic/Amat (1999) que ha ell tant havia esparverat la setmana
anterior després d’ Eva, quedarem en la 3º seu provisional del Club al passatge
Progrés, aquest dimecres.
Després de sopar copisoament amb amanida de
pasta-patata-escalibada-endivia-cogombre-tomaquet i anchoves, un llom de lluç
compartit, i torradetes amb foie gras, ens encaminarem cap a l’adaptació de
Testament (teatre) d’en Josep Maria Benet i Jornet que filmà Ventura Pons amb
gran èxit de crítica, i destacable presència a l’estranger(cita del tNYt a
dalt)
Al CK li torná a agradar molt, la SªM bastant també i a mi
més que el primer cop (després vaig veure que va coincidir amb la meva feina
com a acomodador i l’havia vist molts més cops a troços), em va semblar ben
actuada i dirigida la tensió subtilment fins a les acaballes, però segueixo
sense poder identificarme amb el personatge d’en David Selvas, i el d’en Josep
Mª Pou tampoc l’entenc, així és que la meva realitat de retrobament a la
Universitat Autònoma a Bellaterra i les variants platòniques de moment segueix
sent més positives que l’amargor i ressentiments que naveguen soterradament per
explosionar de manera imprevista, en aquest tràgic Amic/Amat amb un final
forçadament esperançador que no trobo creïble (dràmaticament, segons la
descripició previa del personatge d’en Selvas) però que tot i així funciona
precís com un rellotge suís.
Ventura Pons, el nostre director català contemporani per
excel.lencia i esforç, mereix variades revisions i sempre li agraírem
profundament i humana, la seva òpera prima Ocaña, retrat intermitent (1978).
La crónica ve
completada amb una serie de cites a textos i imatges que són origen, lectures
previes i posteriors o que anuncien o singularitzen simbólicament els films
arreu (cartells), és curiós copsar-ne les petites diferències o proximitats.
Seguirem llegint i intentat escriure, Salut i LLengua Viva,
amigues/amants/amies/amours::::::::…·
