Divendres 29 de juny, diada de sant Pere i
sant Pau, va ser una sessió del Cineclub Cruising una mica especial…La
vice-presidenta celebrava l’edat de Cristu i, com a regal del club i dels seus
memebres, va poder triar la pel.lícula de la setmana! El gènere era clar des
del principi; no podia ser altra cosa que un musical. Hi havia tres candidates
d’alt nivell: Grease (que per
sorpresa de tots no havia vist el presentador!), Sonrisas y lágrimas (que no havia vist el President!) i Singing in the rain (que havia vist
tothom però que ningú semblava tenir molt present, exceptuant, és clar, la
vice-presidenta!!). No hi va haver lloc a discusions quan vem adonar-nos que
només en teníem una de les tres. Ja estava decidit i més que sentenciat: aquella
era la nit d’un dels musicals més emblemàtics de la història del cinema:
cantaríem sota la pluja tots plegats!!!!
La vice-presidenta, encantada amb la vetllada,
no parava de cantar alhora que movia els braços estil gallineta de corral. Les
pizzes sortien i entraven del forn a càrrec del nostre presi i la música i la
dansa començaven a omplir la sala del Rector Centena.
“Moises to poises is touses a roses”………
Els comentaris finals van ser variats: el
presi, sempre amb aquest esperit tant escrutador i analític que el
caracteritza, va observar que la pel.lícula perdia pistonada en el moment abans
del final, quan projecten la pel.lícula de “El caballero duelista” en format
musical (i apareix la dona de verd amb cames infinites); el presentador , de
tarannà menys científic, no va semblar estar-hi del tot d’acord i va apuntar
que la pel.lícula en definitiva no deixa de ser “un gaudi pels sentits”.
L’apuntadora (??), T.R., m’ha confessat després que recordava que la pel.lícula
era més rodona i que no li va semblar tant bona com s’esperava. La cinquena en
concòrdia va semblar entusiasmada, sobretot en els números musicals. La resta
van deixar-se emportar pels braços de Morfeu i van acabar sortint per
potes….mala senyal?? És igual! El cas és que va ser una vetllada optimista com
sempre passa quan a la pantalla surten homes i dones saltant, i girant. Baixant
i pujant. Flotant i lliscant. Les endorfines acaben fent efecte dins i fora la
pantalla!
Gràcies Club!!!
A.M.P.
)
Sincerament, em reafirmo, es un clàssic menor. Un gaudi si, però només un gaudi. Em falta trama, drama i una posada en escena més justificada. M'imagino que va ser una mega-multi-milionaria producció de l'època i que el color i la grandiositat dels números van justificar la inversió. La repercusió a les sales segur que va ser bona i encara té el mite de ser el musical per excelència. Però si el musical per excelència ha de ser posar-se a ballar sense solta ni volta, sense saber on anem, ni perquè canviem d'escenari etc... no hi estic d'acord. Per mi els millors números són: el dels violins amb trajes a quadres verds, el de Donnald O'Connor tocant el piano-fent de mim-i-acabant de titellaire i evidentment, singin' in the rain. El ball que salva tota la pel.lícula. Una de les escenes més famoses de la història mundial del cine. Però una pel.lícula no pot ser tant desigual.
ResponEliminaHe vist altres musicals. I tots m'agraden més que aquest: West Side History, Grease, Siete novias para siete hermanos, Moulin Rouge... etc
Per cert, al mirar Singin in the rain tinc la sensació d'acabar veient una pintura abstracta. I com que no m'agrada la pintura abstracta... M'agrada identificar el que veig, sinó, només veig colors, i prefereixo veure colors que formen coses... És més difícil d'aconseguir i seguim veient colors.
Apa!
CK
Discrepo CK i t'ho intentaré justificar, a la meva manera: El millor musical de la història del cine? Potser no, o per molts potser sí. Jo no crec que sigui un clàssic menor, és un musical, i els musicals acumulen números musicals, que en aquest cas són magistrals, sobretot els duets entre Gene Kelly i Donald O'Connor, l'un més terrenal i l'altre més aeri, com va apuntar encertadament la Vicepresidenta. Són de les millors coreografies de la història del cinema i òbviament els actors i ballarins tenien un do. La pel.lícula té un fil argumental coherent, on es destrien varis temes: la fama, el pas del cinema mut al sonor, la sàtira i l'enamorament. Poques pel.lícules són perfectes si les analitzem des de tots els sentits, potser tens raó en el fet de que està sobrevalorada, però reafirmo que els gags, les carotes, els balls, les dones sensuals i les senzilles, la veu estrident de l'actriu nominada, i el xipolleig del claqué sobre la pluja no la fan una pel.lícula menor, ni, encara menys, una pintura abstracta.
ResponEliminaC.D.
Una de les millors pel·lícules de la història del cinema, sens dubte. en una sola peli tens comèdia, musical i història del mateix cine. Personalment, penso que aquest any, 1952, el cine va tocar sostre: es va dir tot, es va fer tot, ... lo de després és un anar tirant. Salutacions cordials.
ResponEliminaTenim un anònim del tot: qui s'amaga darrere el comentari del 9 de juliol? Li haurem de dir... el del 52!
ResponEliminaSi no es vol treure la màscara: que faci més comentaris sobre la resta de pel·lis i així, intentarem esbrinar el misteri de la identitat cinquanta-dos!
L'apuntadora mangui té el cor en un puny, però intentarà llegir-se la resta de cròniques per estar a l'alçada de tots els excel·lentíssims cluberos cruiseros! aneu-vos preparant, que l'any que ve ens n'anem de creuer!
1952, ok. Ahir feien Víctor o Victoria, un musical que afegeixo a la llista dels que m'agraden més que singin in the rain. Miro l'any, 1982! Cullons, si ja havia nascut!
ResponEliminaLa ignorància és atrevida diuen. Aquest deu ser el meu cas. Però com a mínim això em fa lliure d'opinar sense dogmatismes. Cert. Com apunta l'A-52, segurament, en aquell moment es va tocar sostre i haig de reconèixer que m'h excedit dient que és una obra menor. És evident que no ho és. És una gran obra: gran en número de colors, gran en la qualitat dels actors, ballarins i cantants, gran en el números finals, grans escenàris, gran número de ballarins extres,... però sobretot gran en pressupost... Una mena d'Avatar dels musicals...
Ho sento, la ignorància és atrevida i irreverent...
Odio el cinema poètic-abstracte... i els números finals em sobren...
La història d'amor és moooolt fluixa.
No sé, també us haig de dir que m'encanta revisionar les pel.lícules. Posar-me en la pell del director i pensar què m'està intentant dir en cada escena... Així que estic disposat a tornar-la a veure i entendre perquè en Gin-Tonic-Kelly de cop i volta comença a caminar a contra corrent, acaba en un bar de gangsters i balla amb les cames més llargues de l'època, per després fer un salt al món oníric de morfeu Dalinià... no sé, potser em vaig donar un cop al cap... quin argument més estúpid ... Falta de guionistes??
Perdò per la meva atrevida ignorància.
Benvingut A-52.
CK
SuperCaliFragilIsticEsPialidoso es una palabra de Poder maravilloso que sólo la saben los más grandes et famousos, SuperCaliFragilIsticOespialiDoso!!
ResponEliminaBy Wikipedia comprobation, com ja vaig dir, la fascinat "Capet de xorlit" la Jean Hagen, esplèndida fent de Lina Lamont fou nominada als Oscars a la secundaraia aquell any, i el Donald O'Connor en guanya el Globus d'Ouro.
La Peli segueix sent encantadora, et deixa fascinat amb el claqué, i els numeros de ball, i amb la màgia dels trucs cinematogràfics, sent el final playback, no per recordat, sempre reRigut..
Make Them Laugh!!!