8è Acte (Thelma & Louise)

La vesprada al Rector Centena comença amb retards i amb  votacions online per avançar quin film guanya. Sembla que avui no hi ha pressa per la presa de decisions…Els candidats proposats són:

-       El buscavidas; Robert Rossen (1961)

-       A sang freda; Richard Brooks (1967)

-       The Commitments; Alan Parker (1991)

-       Habana; Sydney Pollack (1990)

-       Thelma & Louise; Ridley Scout (1991)

-       Blow Up; Micheangelo Antonioni (1966)

Ens movem entre les dècades dels 60’ i 90’, però l’empat és clar : The Commitments o Thelma & Louise. Després d’algunes deliveracions a l’estil 12 hombres sin piedad, amb la possibilitat descartada per l’honorable en discòrdia amb ressaca de timba d’un desempat d’una membre (no conxorxada!) no present a la vetllada cinematogràfica, finalment guanya per unanimitat, amb el vot  regalat de l’honorable, Thelma & Louise. En aquest cas l’eufòria és visible pel què fa a les fèmines del grup, i no perquè la pel.lícula escollida parli, entre moltes d’altres coses, de dues dones que juntes inicien un viatge alliberador per allunyar-se de les frustracions i maltractaments, sinó perquè és una gran pel.lícula, una road movie feminista (no malinterpretem el concepte, si-us-plau!), amb una de les millors B.S.O. de la història del cine: Hans Zimmer(man).

Pel.lícula injustament menysvalorada de Ridley Scott, sobretot a EE.UU  i cito: “Más allá de su elegante factura y su -muy entretenida- historia, el éxito de este drama sobre dos mujeres que se rebelan contra los hombres por una vía sin salida se benefició de la intrascendente polémica mediática que hizo verter ríos de tinta en su estreno, tanto por el tono feminista recalcitrante de su argumento como por el mensaje violento de algunas de sus propuestas. Obtuvo buenas críticas a ambos lados del Atlántico, y en lo que se refiere a su taquilla, en Europa funcionó mucho mejor que en USA -donde apenas consiguió ser la 27ª película con mayor recaudación del año-. Por lo demás, se llevó el Oscar al mejor guión original, pero sus dos protagonistas -Geena Davis y Susan Sarandon- vieron cómo Jodie Foster les arrebataba el Oscar por enfrentarse a un caníbal -eso sí, mucho más fascinante y educado que cualquiera de los hombres que aparecen en "Thelma & Louise"-. (Pablo Kurt: FILMAFFINITY).

No tots el homes aquí són uns cretins, ni ha un (només un) que les enten i les intenta salvar, de la cadena d’errors, o no, i del destí,  on desemboca en un camí sense sortida, però alhora un viatge ple d’emocions, transformacions, canvis de papers, desesperació i aixecar-se de nou per continuar, sobreviure i tornar-se violentes, perquè el món on viuen les acaba portant a aquest espiral de justícia. Moments ensucrats, per mi, ni un, no hi falta ni hi sobra res: això si, el polvo podria ser més explícit o més llarg, però quan la vaig veure als 12 anys, ja cremava la insinuació, i un Brad Pitt joveníssim i seductor amb uns pectorals de tela marinera, que ens va seduir a totes... i tots?

I cito perquè no pot ser expressat millor:

“Existen muchas road movie. Una de las más conocidas, si dejamos de lado la famosa Bonnie and Clyde, es Thelma y Louise. Esta película es una de las más recordadas del género y de las llamadas películas para mujeres. Una solemne estupidez porque el cine es universal, aunque aún nos movemos separando las cosas de chicas y chicos.

Thelma y Louise, es una auténtica road movie, no sólo porque la práctica totalidad de la misma transcurre en la carretera sino porque sus protagonistas, a lo largo de esa ruta que emprenden, van a experimentar una evolución personal que se va palpando a medidas que avanzan kilómetros en ese viaje hacia ninguna parte. La película de Ridley Scott se ha llegado a considerar una obra de culto. Cierto es que en Europa tuvo una mayor aceptación que en los Estados Unidos, pero con el tiempo cada cosa va ocupando su propio lugar y ni es una obra singularmente extraordinaria, ni es abominable y ramplona como algunos han llegado a afirmar. Thelma y Louis es una historia sobre la amistad, sobre la superación de las dificultades, sobre las decisiones definitivas, sobre los cambios inesperados. Para ello, el director, se valió de dos actrices excelentísimas que llenan la pantalla con su actuación convirtiendo al resto de personaje, los masculinos, en meros elementos que les permiten, a ellas dos, transitar desde el abatimiento, el aburrimiento, la soledad y la incomprensión, a un estado personal de plenitud, fortaleza y valentía que les ayuda a mirar hacia delante.”

Font: http://www.inventodeldemonio.es/2010/10/thelma-y-louise-nada-de-panfletos.html

Excel.lentísima interpretació de Susan Sarandon i Geena Davies, els jocs de mirades que traspúen i insinuen unes emocions molt fortes, en moments abatudes, enèrgiques, pletòriques, dubitativa i ingènua Thelma, lliures! S’acaben intoxicant d’un paisatge, una paisatge impressionantment obert que s’acaba ficant dins els seus cossos, mica en mica, que finalment acabarà sent la seva tomba, la seva petjada, la seva llibertat.

L’excel.lent banda sonora de Hans Zimmer (compositor també de Wonderland, L’últim Emperador, París, Texas, Rain Man i Tot passejant a Miss Daisy, entre d’altres) ens enmbolcalla en una atmòsfera d’emocions a flor de pell. No em canso mai d’escoltar-la i de deixar anar algunes llàgrimes.

En fi, més enllà d’aliens i replicants, aquí teniu una pel.lícula que no morirà mai, i que perdurarà en les nostres memòries.

C.D.