3er Acte (Magnolia)

Saps, sempre he pensat que la música té vida. Algunes cançons, alguns discos... alguns tenen un vida més llarga i d'altres una vida més curta. Com si portessin una data de caducitat incorporada. Hi ha discos que poden donar voltes i voltes sense parar. Sonar una vegada i una altra sense que te'n cansis. Cada vegada que es torna a apagar el silenci, les notes penetren dins teu, cada cop ho fan més endins i et descobreixen racons que ni tant sols havies imaginat. Hi ha discos que m'han durat dies, d'altres setmanes i alguns m'han acompanyat durant anys. Em quedo encallat en aquell disc, el poso i el torno a posar i no me'n canso... Es cansen abans de mi que jo d'ells... No només em passa amb els discos...

Últimament m'està passant una cosa semblant amb el cinema. És cert que el cinema exigeix més atenció. Mentres escoltes un disc pots conduir, planxar, cuinar, etc... Mentres mires una pel.lícula necessites tenir-hi la vista posada i això exigeix molt més temps disponible perquè no es pot compaginar amb cap altra activitat. Últimament disposo d'aquest temps i per tant disposo del privilegi de poder assavorir una i una altra vegada algunes pel.lícules.
És difícil d'explicar què és el que fa que després d'haver vist per primera vegada una pel.lícula, la vulguis tornar a veure. Normalment són pel.lícules tant denses, tant treballades, tant detallistes que et quedes mirant els crèdits pensant en tots aquells detalls que se t'han escapat. És llavors quan la tornes a posar. La segona vegada descobreixes nous detalls, t'atures en aquells punts que no havies entès o se t'havien escapat i bàsicament confirmes que són obres d'art, que et revelen una part important del sentit de la vida i et quedes simplement al.lucinat que una pel.lícula rodada en un any o any i mig pugui dur un contingut tant pesat. A la tercera despeces els diàlegs com si llegissis un llibre i a la quarta comences a analitzar els enquadres. Sempre acabes adonant-te que el director no vol ensenyar-t'ho tot, que fa trampa i que posa imatges confuses, personatges invisibles o frases que li donen una dimensió mísitica, metafòrica o simbòlica... Sembla que et piqui l'ullet.

Aquest diumenge va ser un diumenge nefast pel que fa al Club. La convocatòria un desert i enmig el president a mode de cowboy deprimit veient passar voles de l'oeste...
"Solo ante el peligro" (i des de l'hipotàlem) se'm va encendre la bombeta i una flor va ressonar en el meu cap. "Tres hores d'una pel.lícula heavy" m'havien dit. Buenu, com que em va la marxa, res millor per aixecar els ànims que ajuntar-te amb els teus. "Diós los crea i ellos se juntan". Així que com que la peli no era a la llista del Club vaiga haver d'anar a buscar-la rambla avall. 

A les 2h de la matinada aconseguia arribar als crèdits. 

Peliculón!

Nens, àngels, culpabilitat, càncers, mort, pecats, confessions, atzar, vides entrecreuades, petits profetes, pluges d'amfibis... El bé i el mal barrejats de generació en generació: "El pecat dels pares serà heretat pels fills". No hi podia faltar un gay prodigi sortint de l'armari per seguir amb la tònica del Club.

Dues sessions. Una nocturna i una dilluns matinal. Número d'espectadors: 2. Un a la nit i un al matí.

Els que no l'hagueu vist o la tenieu pensada per a alguna sessió, no patiu. Com ja sabeu, no m'importa tornar a veure les pel.lícules que m'agraden...

Coronel Kurtz