12è Acte (The swimmer)

I’M SWIMMING HOME

The Swimmer (Frank Perry, 1968)

Tema: ESPORTS

Finalment i després d’unes més que discutibles votacions (lògicament i tractanse de la península ibérica, les trampes havien de formar part del recurs dels guanyadors!) on les fèmines del club cinèfil abogaven per lluita i més lluita, la conxorxa masculina va fer (in)voluntaria aparició i va acabar guanyant un film rodat l’any 1966 i estrenat l’icònic 68, exactament el 15 de maig. No m’aventuro però en una lógica gairabé d’efecte papallona la pel.lícula va ser un fracàs de públic, no tant de crítica i un dels grans orgulls del seu protagonista Burt Lancaster, que tenia 52 anys en el moment del rodatge, accidentat i amb canvi de director(s),  essent una de les escenes rodada amb actriu diferent i amb el molt estimat en el club (tant per Tootsie, clàssic incontestable, com per Memòries d’Âfrica, d’acord que per molts sols la banda sonora i per altres per la Meryl de castanya arrissada amb els cabells rentats a mà sota el sol per l’incombustible marlboro man Robert Redford): Sidney Pollack. I l’actriu que a tots fascinà, feminista avant le letre en el Hollywood dels 50, casada amb un del actors fetixe del marit de la Mia Farrow a Rosmary’s Baby ,John Cassavettes: Ben Gazara (mort fa poc), i que deixà el cinema per fer-se psiconalista: Janice Rule.

Anem a pams, les finalsites van ser MOGAMBO (no!!! Perquè entre tots vam decidir que la caça no era un esport per naltrus, tir al plat, a la diana etc..serà olimpic si volen, però tir a l’elefant esport pels CRusinGSabadellCinèfils no, i això que “White elephant sale” son aquelles paradetes tan americanes que fan a fora les cases de les zones residencials quan es volen treure de sobre trastos vells i a més fer negocis. Quin Gran Exemple els USA!!, i on el nostre estimat Protagonista va perdre sense ell saber-ho-l’havia venut la dona-, el seu Carrilet de Frankfurts fet amb la Taula de Ping Pong!) RAGING BULL de l’Scorsese,  The WRESTLER d’en Aronofsky,  Chariots Of Fire, d’en Hugh Hudson, WATERBOYS d’en Shinobu Yaguchi, i Marathon Man de John Schelsinger (1976 i que efectivament el 1969 va rodar Midnight Cowboy, i era obertament gay, no ve a cuento, però es veu que el John Cheever  (l’autor del conte The Swimmer, en que es basa el film,  era bisexual, i li va costar tota la vida acceptar-ho i tota una obra a produïr!, i els rumors a l’entorn de la bisexualitat d’en Lancaster sempre han estat allà, i encara que pare de molts fills, sempre va ser un gran amic dels seus companys  queer i defensor dels drets lesbogaybitransexuals, un ICONa vamos!), i el guió es obra de Eleanor Parry, dona del director, en el cas d’aquest últim matrimoni, mantindrem la seva heterosexualitat sense dubtar-ne, sembla talment aquesta crónica, la de la bisexualitat que arriba per la piscina del riu que va cap qualsevol casa, i no és el cas.

La sorpresa fou majuscula quan la pel.lícula ni estaba doblada ni subtitulada, i tot i que semblava que es produiria un coitus interruputs, sobretot després de veure neixer la natura, la fauna i Adam sortint quí sap d’on i tirant-se a una primera piscina, vam fer el cor fort, l’ull àvid i l’orella atenta i ens vam deixar submergir en les aigües depurades de les grans cases de la burgesia de Connecticut i vam acompanyar al Ned, en aquest piscicamí cap a casa, una casa que quan portava quatre psicines i després de l’aparició fulgurant de la ninfa-antiga cangur-babysitter de ses filles, ja presentiem que era menys llustrosa com la recordava o com encara lluien les dels seus coneguts i saludats.

En mig del context realista de les converses que manté amb tots els propietaris de les mansions, els primers plans a la mira acuosa i diàfana d’en Burt es barrejen amb uns tripilans de natura i edén bucòlic-naíf que a més de situarnos en el cinema de l’època, ens situa en la ment estancada i il.lusoria d’un derrotat del somni americà.

Després de l’excepcional tourdeforce arrivats als 25 metres finals abans de la victoria (en aquest cas derrota calara i meridiana), l’encontre amb l’amant Janice Rule (recordem-la, i també antiga i fugaç amant de Farley Granger (el 1956), protagonista de La Soga, i Strangers on a Train del Hitchcok, i com no, un dels grans i obertament bisexuals del cinema americà, publicament obert cap al final, però dintre del circuit de Hollywood i Broadway on va fer amistat i allitament amb na Janice, era d’una naturalitat encantadora.), és realment excepcional perquè és allí on encarem junt amb Ned, la distancia entre ell i la realitat del momento, representada per ella, amb una bellesa  franca i desafiant, ell s’ha quedat no sabem on, però uns anys enrrera, hi ha un lapsus que, aquesta escena in crescendo, on ell practicament defalleix dins la piscina, deixa ven clar, i el què ara és pura naïficitat per part del nostre protagonista, que ens el fa apreciar, altrament no és el mateix que era.

Només li faltarà creuar una autopista, i arribar a una plena a bessar piscina pública municipal, on ha de pidolar 15 cèntims per entrar i adonar-se que el que ell veu de la realitat res te a veure amb la mateixa.

I no vull exposar més exemples, cada pisicina ha estat un petit oasis concret de l’american way of life i la idiosincràcia, glamur, soledat, belle i vellesa que s’hi pot arribar a trobar.

En fi, en Ned puja el mont del Sinaí, arriba en un clar decorat a mig camí d’un MOGAMBO fantasmagòric i péplum noucentista i davant d’una reixa oxidada que aconsegueix obrir, talment com l’Adam de Durero sensa Eva, Ned arriba al que havia estat casa seva, cau el diluvi universal, i sense arca de Noé possible on arrecerar-se, colpeja la porta d’una casa on ja no pot i (esperem) ja no vol viure. Només pot tornar a començar.

Per un altre dia queden els romantics viatges en tren, les mirades, les manetes, les intensitats perdurables i la memòria d’allò que fa que els estius siguin càilds no només per la temperatura ambient.

Salut i Sort Amigues i Amics!

PD: Buscant el quadre de Düerero m'he topat amb aquest text que clou perfectament la pel.lícula.

Diario de Adán y Eva  (extacto) de Mark Twain

MONDAY.--
The new creature says its name is Eve. That is all right, I have no objections. Says it is to call it by, when I want it to come. I said it was superfluous, then. The word evidently raised me in its respect; and indeed it is a large, good word and will bear repetition. It says it is not an It, it is a She. This is probably doubtful; yet it is all one to me; what she is were nothing to me if she would but go by herself and not talk.

Lunes.--
La nueva criatura dice que se llama Eva. Me parece estupendo, no tengo nada que objetar. Dice que la llame así cuando quiera que venga. Yo respondí que, en ese caso, era innecesario. Es una palabra muy respetable, realmente imponente y adecuada para ser repetida. Dice que no es una cosa, que es una mujer. Es probablemente difícil de creer, pero me da lo mismo; no me importa lo que sea con tal de que se vaya y deje de hablar.