11è Acte (Into the wild)

Into the wild - Cap a terres llunyanes

Escric l'acte/a d'Into the wild des de terres llunyanes i amb l'habitual delay que em caracteritza perquè, com tots ja sabeu, si el meu sobrenom és el de Mangui l'Esquivadora és pq sóc especialista en scaquejar-me de cròniques, en robar gèneres a l'imaginari, i, sobretot, en volar encenedors sense proposar-m'ho. Però aquí la teniu, aquesta vegada no l'he encolomada a ningú, servida per a tots vosaltres des de les últimes Filipines gràcies a la màgia de l'ipod i al seu bloc de notes. Espero que no sentiu l'olor de rescumit de la meva llibreta! Into the wild va començar tard, com va essent costum, amb algunes mancances de personal degudes a la crida d'en patxi l'espirituós, després de les habituals xerreres , entre els crec-crecs piperos, les pauses per empassar el pastís ufo Amb què la mater havia premiat els seus plançons adoptius, però sobretot per culpa d'encallar-nos en la futura sessió a cal rector cinèfil tot discutint què s'entén i què s'inclou dins d'esport. Així doncs, després d'un apassionat divagar sobre si l'escalada és una disciplina esportiva, una mera activitat física, si pot considerar-se una competició - encara q sigui amb un mateix- o si és tota una manera d'entendre la vida, i després de dubtar, per tant, si havíem de posposar la sessió en curs fins a la setmana següent pel fet q viatjar pot molt ben ser un esport, segons com es miri, vam sucumbir a l'evidència que o començàvem amb el visionat o bé ens hauríem de qedar a can turmix a passar una nit d'acampada de feres donant vida a la terrassa amb un vivac com cal. Entre totes les pel.lis proposades -chihiros, kikujiros, la somnolent per algunes i trepidantper altrus Apolo 13, la impertèrrita Mogambo (o aquesta vegada ens n'havíem salvat?!) i... (se me n'ha anat el sant al cel)- va guanyar la més idònia per a l'escrivent, la meva, gràcies a un debat una mica amanit Amb espècies de la casa (havia estat a punt de resar a totes les divinitats, jo). I no va decebre, crec, ja que fins i tot el més escèptic de tots, el de nom alienígena, va mantenir la cara d'aprovació, i el mestre de cerimònies, el jr., que l'havia estat evitant fins llavors, va dir q exceptuant els plans finals, ell mig mort mig somniant, la pel.li valia molt la pena. El més fan de tots va ser, però, el mestre q sempre les ha vist totes - i aquesta no era una excepció-, aquell a qi faran president honoríc de la wikipedia gràcies al nostre cinefòrum, El Presi, al qual li sembla moooooolt millor el film que el fabulós documental llibresc d'en krakauer! L'argument ja el coneixem: un crack de nano, q deprés de graduar-se al college, decideix deixar-ho tot per escapar-se a la soledat d'Alaska i viure la veritable existència humana amb l'austera companyia de sí mateix, alimentant-se com un veritable neanderthal seguint el model de l'autèntic caçador-recol.lector (despreciant la carnalitat tant de fèmines com de mascles, i fent nit en les coves d'atapuerca q ha donat la modernitat). I, evidentment, la cosa no acaba bé: no pq se'l mengi un ós -com a Grizzly Man-, sinó pq se'l cruspeix una llavor, els seus dies acaben dins un sac de dormir a l'interior d'un autobús abandonat al mig del no-res dels boscos més septentrionals. La qüestió q ens corprenia, però, no era tant saber la manera com hagués pogut salvar-se, sinó més aviat per què havia emprès aquell viatge de trencament total. Una simple aventura juvenil portada fins a l'extrem? Un trauma freudià, familiar, per tant? La voluntat de renunciar als privilegis d'una societat, l'americana i per extensió l'occidenral, degenerada, deshumanitzada, mercantilista i alienada d'allò q és essencial - una raó més social, doncs? El debat estava servit! Més aviat ens decantàvem pel pes q el pare -esdevingut un antimodel per a ell- li havia carregat i pel fet q ell havia de demostrar/-li/-se que un altre home, millor, és possible. En fi, tot un idealista que ho vol materialitzar. Allò q més ens va ocupar, a nosaltres, els apassionats de les branques i branquillons, i de tots els arbusts en general,  va ser l'infradebat, el qual va oscil.lar per les profunditats i superficialitats de totes les aigües mogut per preguntes del tipus "què vol dir supertramp?", "qui pot assegurar q va intentar trucar a la germana? Voleu dir q no és una llicència d'en bo d'en Penn?", "hauria hagut de fer content al iaiòfon dient-li q sí q volia ser el seu fill?", "si veritablement s'hagués trobat a la crepúscula, hauria resistit fent-se l'estoic o hauria sucumbit amablement a fer-li de piló?", "troba alguna resposta al final?", "calia q fés un viatge tan extrem per arribar a aquesta conclusió?", "va arribar-ne a alguna, de fet?", "segur q rodamón i vagabund són sinònims?", per què haver matat un arce havia estat el pitjor q havia fet mai?", "no és pitjor fer mal conscientment a qui l'estima?",...No vam aclarir gaire cosa, com era d'esperar, i només un parell ens van qedar clares: si vols fer dieta vés- te'n a Alaska, si vols fer un viatge, canvia de lloc, encara q sigui al replà de casa, si vols sobreviure al bosc, empolla't les plantes, si tens problemes amb el progenitor, tranquil, estem com tu, però si t'avorreixes els diumenges, això té solució: munta't un cineclub casolà amb secres, presenters, estatuts canviants, éssers terrenals o sobrenaturals,... perquè segur q trobaràs concòrdies i discòrdies i no podràs evitar ser l'enveja del veïnat! I sí, sigues tan idealista com puguis, però intenta no deixar-hi la pell!

From philippines with love!